ÈXIT ESCOLAR

FONT: http://www.sindicat.net/premsa/aula/20110322.pdf

Xavier Díez

L’articulista planteja qüestions com per evitar el fracàs escolar potser seria convenient que els ciutadans es miressin a ells mateixos i no només a l’escola,exigint-se els mateixos esforços que la societat reclama al sistema educatiu i als docents.

Fa algunes setmanes vaig mantenir una conversa en profunditat amb un reconegut representant polític sobre el fracàs escolar. Malgrat que l’educació no era el seu camp, va parlar amb entusiasme d’una xarxa d’escoles que als Estats Units havien millorat espectacularment els resultats i se sentia convençut que l’experiència era extrapolable a casa nostra.

Com succeeix en la majoria dels casos, l’experiència esmentada (una xarxa escolar d’uns dels districtes de la costa Est) es tractava d’un frau. El fet que els salaris dels docents estiguessin lligats als resultats dels alumnes havia propiciat el falsejament sistemàtic de l’avaluació, en una perversió ja reconeguda pel mateix Obama i que apareix fins i tot als episodis dels Simpson.

Resulta molt significativa la mentalitat del polític. Pressionat per l’opinió publicada, l’obsessió per cercar receptes màgiques que, per si soles, siguin capaces de redreçar de manera instantània una situació desagradable, recorda les anomenades dietes miracle.

Com a societat, la nostra imatge al mirall no ens agrada. I la frustració ens porta desesperadament a cercar solucions simples i rapides.

En l’educació, un procés complex i de terminis llargs on es reprodueixen a escala els mals socials, els miracles, simplement, no existeixen. A mesura que experimentem amb l’escola (comprensivitat, sisenes hores, programació per competències, 1x1...) i el mirall ens retorna la mateixa imatge que abans de l’enèsima píndola miracle, la desconfiança en el sistema i la baixa autoestima com a societat no fan altra cosa que apujar els postres quilos de desesperança.

Potser per entendre el fracàs, caldria comprendre abans l’èxit. Per saber els motius pels quals molts alumnes no arriben als mínims imprescindibles, cal conèixer les raons que porten a bona part dels seus companys de classe a superar-los amb escreix. El pasta dimarts, en el context d’una conferencia de Tribuna Girona, Gregorio Luri va posar de relleu el paper de les mentalitats en els rendiments escolars. Exposa l’exemple de les tendències educatives dels diversos col·lectius als

Estats Units. Així, els immigrants asiàtics, amb un nivell d’expectatives molt elevats, se sentien condicionats per obtenir els millors resultats fins al punt que, malgrat la desafavorida condició d’immigrants, ocupen les classificacions mes altes en els rànquings.

Els anglosaxons, amb una obsessió per farcir d’activitats l’horari dels seus fills, no paraven de caure en la classificació general. La idea que “els llibres i l’estudi son coses de blancs”, condemnaven als afroamericans a ocupar el furgo de cua escolar. Finalment, els hispans, centraven els seus esforços a bastir excuses pels seus mediocres resultats, a partir del “som així” o “el mestre em te mania”. La mentalitat de les famílies, certament, es potser un dels factors que fa, en igualtat de condicions, que uns alumnes triïn l’opció pragmàtica o l’equivocada.

Si en funció de les nostres experiències haguéssim d’establir el perfil d’un alumne, no només amb bones notes, sinó amb proa confiança per adaptar-se a qualsevol entorn i situació (definició estàndard d’intel·ligència) estaríem parlant de persones, provinents de famílies mes o menys solides, preocupades per l’educació dels fills, que tenen proa temps per dedicar-los-hi, que atorguen una extraordinària importància al sistema educatiu, que transmeten confiança en els

docents i que col·laboren incondicionalment amb l’escola.

Tal com mostren els informes de la Fundació Bofill i de la UNESCO, els pares, i sobretot les mares dels alumnes excel·lents solen tenir un bon nivell cultural i educatiu i pertànyer a la classe mitjana o mitjana-alta. Aquests nens, nenes i joves fan un nombre raonable d’activitats extraescolars, de manera que disposen de prou temps per compaginar estudi i l’oci, solen gaudir d’estímuls culturals, llegeixen, segueixen l’actualitat, son autodisciplinats, capaços de mantenir l’atenció i sobretot, tenen valors ètics sòlids forjats en família i una actitud respectuosa en les seves relacions amb els altres.

El nostre entorn afavoreix el fracàs? Provenim d’un greu subdesenvolupament cultural. Fa només una generació, més de la meitat dels adults no disposaven d’estudis basics completats. La nostra sociologia actual, malgrat les aparences, ens indica que la classe baixa i mitjana-baixa representa prop de dos terços de la població total. Que el nostre sistema productiu castiga el talent mitjançant la precarietat laboral i la gasiveria salarial. Que hi ha un destacat dèficit d’oportunitats laborals per a la població d’elevada formació i la majoria de les empreses (les més curtes i obsoletes) mantenen una estructura horària absurda que impedeix conciliar a les famílies. I, finalment, el pitjor de tot. La mentalitat col·lectiva, l’estructura de valors de la societat espanyola (i també la catalana), no suposa el millor clima per sortir-nos-en. Si volem evitar el fracàs, potser caldrà deixar fora del punt de mira l’escola i apuntar-nos a nosaltres mateixos. I, com a mínim, exigir-nos els mateixos

esforços que demanem al sistema educatiu i als docents.

Al cap i a la fi, la millor política educativa es la que es fa a fora de l’escola. Fem horaris laborals alemanys i guanyarem punts. Aconseguim que, com a la UE, un 15% d’adults segueixi formació reglada (ara n’es un 3%) i escalarem posicions. Castiguem els precaritzadors laborals i estimularem els nostres estudiants. Construïm biblioteques, i deixarem de tremolar

davant el PISA.