François Dubet: «L’escola ha de tractar bé els vençuts»

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=681897&idseccio_PK=1021&h= 

Aquest expert en educació, un dels més respectats a França, diu que el model escolar confeccionat a mida de la nació s’esgota. La immigració convida al ‘redisseny’.

François Dubet. Foto: ELISENDA PONS

Núria NAVARRO

Aquest sociòleg sosté que l’escola ha aconseguit ser democràtica però que li falta ser justa. I en aquesta lluita està ficat. François Dubet (Périgueux, 1946), director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Socials, és autor d’assajos que han sacsejat el sistema francès, com ‘La escuela de las oportunidades’ i ‘El declive de la institución’, publicats en castellà per Gedisa. La Fundació Jaume Bofill l’acaba de convidar a Barcelona per parlar-ne, d’aquests i de més.

–Ha canviat el paisatge a les aules. I a vegades amenaça tempesta.
–Les escoles estan dissenyades a la mida de la nació. Pretenen formar bons francesos, italians o catalans. Però les coses han canviat. Cal construir programes perquè tothom els pugui realitzar.
–L’atonia d’alguns pot frenar el progrés dels altres, ¿no li sembla?
–Una escola justa no és la que fabrica vencedors que acumulen mèrits, sinó la que tracta bé els vençuts que no en tenen. Ells posseeixen tants valors humans i socials com els altres.
–Els exàmens no els avaluen.
–Jo sóc partidari de no seleccionar els alumnes fins als 16 anys. S’ha de crear unitat. Després ja començarà el combat. Perquè si es comença massa aviat, hi haurà una minoria excel·lent i una immensa majoria exclosa.
–Buscar l’excel·lència no sembla un mal propòsit.
–Però no es parla mai del 20 o el 30% de gent completament incompetent. Si per produir un Albert Einstein o un Rafa Nadal fa falta que hi hagi milers de cadàvers escolars, potser és millor que no es produeixin... La recerca de l’elit ha causat a França una feble confiança en les institucions i una baixa estima en els alumnes. I és a l’elit a qui li interessa que això passi.
–Això, al país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat...
–L’escola ara és millor que fa 50 anys, quan hi estava vetada l’entrada de dones, pagesos i obrers. Però no es té en compte la realitat de les aules. Per exemple, el 1970 l’escola va passar a ser mixta, l’adolescència i la seva revolució hormonal van entrar als centres, però ningú va preveure fins a quin punt això canviaria les coses.
–A la barreja de sexes s’hi suma ara la diversitat de cultures.
–L’escola del segle XXI ha de ser comuna, eficaç en termes econòmics –si els alumnes senten que el diploma no els serveix, deixaran d’anar-hi–, i complir una funció moral: formar individus generosos i oberts.
–¿Existeix ja algun model que reuneixi tanta virtut?
–L’escola escandinava no està malament. Els nens hi van contents, té un bon nivell i més igualtat. ¿El secret? Als països protestants el mestre no és el successor del capellà.
–¿Què vol dir?
–Els països on el sistema educatiu falla són aquells que tenen una relació teològica amb l’escola. Com que és una institució creada per l’església, creiem que té un deure sagrat: salvar el món.
–¿No exagera una mica?
–No. Esperem que l’escola fabriqui igualtat d’oportunitats, que determini la competència de l’individu, reemplaci la família, integri les minories. ¡Això no és raonable! Prestaríem un gran servei a l’escola si no esperem que arregli tots els problemes socials.
–En pot suavitzar alguns.
–A França tot passa com si haguéssim renunciat a reduir les desigualtats socials. Ens conformem de dir: «Gràcies a l’escola, els pobres es podran tornar rics». ¡És fals! Primer, perquè els pobres es belluguen pitjor a l’escola, i segon, perquè els rics no estan disposats a cedir-los el lloc.
–Seria just que el mèrit manés. Però vostè no hi està d’acord.
–El que no és just és que les notes defineixin tots els mèrits escolars. L’escola es concentra en l’alumne que va primer en matemàtiques, però es desentén del que és amable, que socialment resulta molt útil. ¡Això és un regal per a les classes acomodades! A més, des de la perspectiva de l’individu, el mèrit és molt violent.
–¿Violent en quin sentit?
–Fa 50 anys un nen obrer podia dir: «No he tingut èxit a l’escola per culpa del sistema capitalista i burgès». Avui l’escola meritocràtica el condemna a dir: «Si no he tingut èxit a l’escola és perquè sóc un nul». I això el torna violent contra els educadors, i fa créixer l’absentisme.
–I a sobre hi ha crisi d’autoritat.
–Cada alumne ha de percebre el seu centre com una comunitat política en la qual existeix una llei i aquesta llei s’ha de respectar. Per la seva banda, els professors hi han d’estar presents.
–Els que, a vegades, no ho estan són els pares.
–Hi ha veus que reclamen que la dona torni a casa, però això no passarà. Per tant, l’escola ha d’acollir, fer sentir el nen que allà es fa més intel·ligent i més lliure. El problema, insisteixo, és que l’objectiu és tenir èxit en la competició...