Neuroeducació

FONT: http://ca.wikilingue.com/es/Neuroeducaci%C3%B3n

Introducció

Neuroeducación és la nova interdisciplina o transdisciplina que promou una major integració de les ciències de l'educació amb aquelles que s'ocupen del desenvolupament neurocognitivo de l'ésser humà. Interdisciplina en tant és la intersecció de moltes neurociencias relacionades amb l'aprenentatge i l'ensenyament en totes les seves formes, transdisciplina quan és una nova integració, absolutament original d'aquelles en una nova categoria conceptual i pràctica. Això implica la formació de “neuroeducadores” amb aquells docents interessats per la investigació en neurociencias i amb els neurocientífics interessats en l'educació, és a dir la neuroeducación obre la porta a una nova professió i a un nou tipus d'experts.

El cervell humà és un òrgan d'una complexitat sorprenent i és el fruit d'una història evolutiva que resulta crucial a l'hora de procedir al seu estudi, per això les investigacions comparades dels processos d'aprenentatge entre diferents espècies són imprescindibles i, al seu torn, ressalten el valor excepcional de l'ésser humà. Els nens petits són ja capaços d'ensenyar a uns altres, i ensenyant aprenem, com deien els antics mestres, “docendo discimus” (Strauss, 2005). Però cal explicitar les funcions neurocognitivas pròpies tant de l'aprenentatge com de l'ensenyament amb el major detall possible. Avui la neuroeducación compta amb recursos d'alta tecnologia com les imatges cerebrals, les proves genètiques i les simulacions computacionals. Molt s'està fent amb ajuda d'aquestes tècniques especialment en el camp de les discapacitats i trastorns de l'aprenentatge, dislèxia, discalculia, autisme, defectes d'atenció, etc. El desafiament actual estreba que la neuroeducación s'estén més enllà dels estudis habituals de la patologia de l'aprenentatge i és capaç d'explorar els més variats temes d'importància educativa.

Terminologia i significat

L'adopció del terme neuroeducación, (que també es pot escriure neuro-educació o NeuroEducación) és molt recent i mereix ser analitzat amb algun detall. En primer lloc, neuroeducación suggereix una trobada entre les ciències de l'educació i les neurociencias, per això s'usen també expressions com “neurociencias educatives” (educational neurosciences) i altres semblants amb el mateix propòsit d'integrar les ciències del cervell, de la ment i de l'educació.. John T. Bruer (1997, 2002) adverteix sobre el llarg camí que ens falta per recórrer abans de poder establir ponts sòlids entre les disciplines. Certament la neuroeducación és una barreja amb molts components i, a més, es troba amb prou feines en els seus començaments. Prou recórrer Internet per comprovar que hi ha desenes de referències molt dispars (algunes decididament estrafolaries) amb aquest nom. La construcció de models i la recerca rigorosa de confirmació experimental en el cas de la neuroeducación ha de ser prioritària (Battro, 2000). Però convé prestar la màxima atenció a l'agenda científica posat que no tot el que es “pot fer” es “ha de fer”. Aquests criteris apunten al camp dels valors, en particular a l'ètica dels mètodes neurobiológicos aplicables a l'ensenyament i a l'aprenentatge. Alguns mètodes podrien vulnerar el principi de prudència, uns altres el de responsabilitat civil o el dret a la intimitat, per esmentar només certs obstacles morals i legals que podrien presentar-se. En aquest sentit, una “neuroética” comença a perfilar-se com a necessària al segle XXI i s'està convertint en tema de reflexió i debat (Marcus, 2002; Illis, 2005). La seva aportació serà decisiva per al futur de la neuroeducación (Sheridan, Zinchenko & Gardner, 2005). En aquest sentit, una iniciativa important és la del Centre de Ciències del Cervell i de la Societat (Institut de Ciència i Tecnologia del Japó) que ha creat un grup d'investigació dedicat a temes específics de neuroética (Koizumi, 2005).

L'estudi del cervell a l'escola

En la pràctica la majoria de les investigacions neurocognitivas lligades a l'educació es realitzen de moment fora de l'escola, en ambients controlats, en hospitals i laboratoris experimentals, amb equips d'alta complexitat d'imatges funcionals del cervell (fMRI, MEG, EEG, NIRS, PET, etc.). Amb aquests instruments podem investigar el cervell que aprèn conceptes de física (Fugelsang i Dunbar, 2005) i de matemàtiques (Dehaene, 1997, Butterworth, 1999) o el cervell bilingüe http://www.dartmouth.edu/%7Elpetitto/lab/index.html entre molts altres temes de les arts i de les ciències amb resultats de considerable valor per la neuroeducación.

D'altra banda, la neuroeducación aspira també a estudiar a l'aula mateixa els processos neurocognitivos d'aprenentatge i d'ensenyament durant el diàleg entre mestres i alumnes encara que això ara com ara no és fàcil per raons tècniques tant com a culturals. Comprovem, per exemple, que no hi ha de moment estudis amb imatges funcionals del cervell que ensenya i aquesta manca és un signe evident de l'asimetria de les investigacions actuals i de la complexitat del tema. Tot condueix, no obstant això, a pensar que les tecnologies d'imatges cerebrals s'aniran perfeccionant i simplificant, baixaran els seus costos, seran portàtils i tindran major resolució espacial i temporal que les actuals, i es podran usar a l'escola. Quan això succeeixi serà possible comptar amb imatges cerebrals de mestres i alumnes en interacció. Aquestes intervencions hauran de respectar els valors propis de la cultura local i els principis universals de la moral i de l'ètica que guien tota acció humana. Per a això serà necessari crear comitès de neuroética a les escoles, en analogia amb els comitès de “bioètica” als hospitals.

Els estudis de neurociencias al món El major desafiament de la neuroeducación és la integració de les molt variades disciplines, pràctiques i tecnologies que han d'incorporar-se al nou camp d'estudi i d'acció. Un primer pas ha estat donat recentment per algunes universitats que ofereixen cursos integrats de postgrau en ciències neurocognitivas i educació. Des de 2002 l'Escola d'Educació de la Universitat d'Harvard brinda un curs anual sobre ment, cervell i educació http://my.gse.harvard.edu/icb/icb.do?course=gse-ht100 Altres universitats com el Centre de Neurociencias en Educació de Cambridge http://www.educ.cam.ac.uk/neuroscience/index.html i el Centre de Transferència per les Neurociencias i l'Aprenentatge d'Ulm http://www.znl-ulm.d'Europa desenvolupen programes similars. Algunes fites de la història recent de la neuroeducación mereixen citar-se. En 1988 l'American Educational Research Association AERA va crear el grup SIG The Brain, Neurosciences and Education http://www.tc.umn.edu/athe0007/BNEsig/ per promoure aquests estudis. En 2004 es va fundar als Estats Units IMBES, The International Mind, Brain and Education Society www.imbes.org la primera escola del qual d'estiu sobre”El cervell educat” va tenir lloc en el Centre Ettore Majorana de Cultura Científica d'Estarrufi, Itàlia, en 2000. Aquesta mateixa societat publica la revista Mind, Brain and Education que es proposa la difusió sistemàtica d'aquests temes. Podem esmentar a més les conferències sobre Mind, Brain and Education (Pontifical Academy of Sciences, 2003), Building Usable Knowledge in Mind, Brain and Education (Harvard, 2004), Brain-Science and Education (Center for Research on Brain-Science and Society, Japó, 2005), Sciences cognitives et éducation, (Académie donis Sciences /OECD/CERI, París, 2006). La llista de projectes, conferències i publicacions s'estén acceleradament. El programa CERI de l'OECD Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic http://w3.cnice.mec.es/oecd/department/cerebro.html ofereix un panorama actualitzat dels projectes de neuroeducación en marxa al món.

La característica comuna de tots aquests projectes neuroeducativos és el treball en equip, internacional i interdisciplinari. Una increïble varietat de disciplines i coneixements, de personalitats i motivacions s'entrellacen i fecunden en una tasca educativa que pocs van poder imaginar fa amb prou feines una dècada. Però tal vegada el decisiu hagi estat que els educadors i els investigadors han començat a conèixer-se millor, a treballar junts, a enriquir-se mútuament. Les aliances més variades es construeixen per sobre de les fronteres tradicionals i es van estenent a cultures diferents de manera sistemàtica. Això és important doncs l'educació és al seu torn llavor i fruit de la cultura. La novetat és que avui podem estudiar com s'incorpora la cultura en el cervell (Paulesu et al, 2000). L'exploració d'aquest camp apassionant amb prou feines ha començat però ja promet resultats que transformaran moltes idees i pràctiques educatives.

Enllaços externs

- Neurolab Marín · Argentina

---

- Associació Educar · Argentina · Espanya · Uruguai
Formació en Neurosicoeducación para tot Publico amb modalitat: Distància (online) - Presencial - Semipresencial
Editors de la primera Revista Online Sobre Neuroeducación Totalment Gratuïta Descobrint el Cervell i la Ment
Editors del Primer Llibre sobre Neurosicoeducación "El Gran Secret"
Organitzadors del Primer Congrés Internacional de Neurosicoeducación amb gran èxit el 4 i 5 de Setembre de 2009 en el Centre Cultural Borges de Buenos Aires - Argentina

---

Referències

Battro A. m. (2000) Half a brain is enough. The story of Nico. Cambridge: Cambridge University Press.
Bruer, J.T. (1997). Education and the brain: a bridge too far. Educational Researcher. 2-26(8): 1-13.
Bruer, J.T. (2002) Avoiding the pediatrician's error: how neuroscientists ca help educators (and themselves). Nature Neuroscience, Nov 5, Suppl:1031-3.
Butterworth, B. (1999). The mathematical brain. London: Macmillan.
Dehaene, S. (1997). The number sense: How the mind creates mathematics. Oxford: Oxford University Press.
Fischer, K.W., Holmes Bernstein, J. & Immordino-Yang, M.I. (Eds.) (2006). Mind, brain and education in reading disorders. Cambridge: Cambridge University Press.
Fugelsang, J., Dunbar, K. (2005). Brain based mechanisms underlying complex causal thinking.. Neuropsychologia, 43, 8, 1204-1213
Illis, J. (Ed.). (2005). Neuroethics in the 21st century. Defining the issue in theory, practice and policy. Oxford: Oxford University Press.
Koizumi, H. (2005). Brain-Science & Education” programs at the Japan Science and Technology Agency (JST). In Brain , science and education. Saitama: Japan Science and Technology Agency.
Marcus, S.J. (Ed.) (2002). Neuroethics: Mapping the field. New York: Dana Press. [1]
Paulesu, I., McCrory, I, Fazio, F., Menoncello, L., Brunswick, N., Cappa, S.F, Cotelli, M,, Cosu, F., Cort, F., Lorusso, M., Pesenti, S., Gallaher, A., Perani, D, Price, C., Frith C.D., Frith, O. (2000). A cultural effect on brain function. Nature Neuroscience. 3, 91-96.
Sheridan, K., Zinchenko, I., Gardner, H. (2005) Neuroethics in education. In J. Illis (Ed.) Neuroethics in the 21st century. Defining the issue in theory, practice and policy. Oxford: Oxford University Press.
Strauss, S. (2005). Teaching as a natural cognitive ability: Implications for classroom practice and teacher education. In D. Pillemer and S. White (Eds.), Developmental psychology and social change. Cambridge: Cambridge University Press.