Per Enric Mieza (professor de cicles formatius d'informàtica)
Tenim davant de nosaltres un gran repte que fa temps que s'ha anat preparant però en el què ara començarem a entrar de ple amb el programa 1x1, altrament conegut com “un ordinador per cada alumne”. Es tracta del pas definitiu de l'era del llibre imprès, que va començar amb Gutenberg, a l'era del coneixement digital. Molts eren els detractors que en el seu temps es van llançar sobre el nou invent, la qual cosa se'ns fa estranya als nostres ulls, 6 segles després. Però és normal, a qui li toca fer el canvi es veu submergit en un període d'incertesa, i està bé que les veus crítiques prevegin els inconvenients de la innovació. Però no es tracta de que el nou enginy sigui millor o pitjor: per molts això és un canvi ineludible. Es tracta del com farem el canvi, els reptes que suposa i si podem posar horitzons de referència, per bé que també tenim un marc anterior que cal conservar però que no ens ha de lligar de mans. Cal, doncs, centrar-se en alguns horitzons per intentar fer aquest canvi tan bé com sapiguem.
De fet, l'objectiu d'aquest article no és especular sobre què ens trobarem a nivell pedagògic, malgrat que al final em reservo alguna reflexió sobre el tema. El que realment m'ha empès a escriure és la visita de'n Richard Stallman a l'IES Lacetània de Manresa, el gran gurú mundial del programari lliure. El seu discurs, coincidint amb el debat al meu institut sobre la conveniència d'adherir-se al programa 1x1, m'ha fet adonar de la importància de la nostra professió i de la nostra responsabilitat com a docents i com a persones que determinen el futur del país. El canvi que suposa el programa 1x1 és una ocasió magnífica per conscienciar-nos de quin món tenim i quin volem.
Però anem a pams. Per molts dels lectors l'expressió “programari lliure” pot dir quelcom però potser cal saber una mica més per tenir clar què significa. Intentaré ser breu. Per sort, en català no suposa cap confusió, i ho dic perquè en anglès s'anomena free software i molta gent (angloparlant o no) confon el sentit de “lliure” pel de “gratuït” per la polisèmia de la paraula. El nostre personatge Richard Stallman, programador del MIT (Massachussets Institute of Technology), va crear el 1984 una llicència per programari coneguda com a GPL, la General Public License, de la qual s'han derivat després altres equivalents per creacions documentals, literàries i artístiques (Creative Commons sota la que s'empara la Vikipèdia). Per poder entendre la GPL cal que distingim que un programa el rebem amb un arxiu executable, que és imprescindible per fer-lo córrer en el nostre PC, i el codi font, que és un conjunt d'arxius “mare” per generar l'executable. En aquests darrers resideix el coneixement de com funciona el programa, de manera similar a una recepta de cuina sense la qual, encara que tinguem l'executable, no podem saber res del que tenim entre mans. La GPL defineix 4 nivells de llibertat que ha de complir el programari:
Llibertat 0: és la llibertat d'executar el programa al teu ordinador personal.
Llibertat 1: és la llibertat de conèixer el codi font del programa i així saber exactament què és el que fa. És important conèixer que en els programes comercials sense accés al codi font no podem saber exactament què fan, pel que poden fer (i s'ha demostrat) coses que no estan anunciades en cap especificació del programa, i fins i tot violar drets ciutadans fonamentals com el dret a la intimitat, enviant informació privada per Internet a la companyia creadora (fenomen conegut per “les portes del darrera” o backdoors).
Llibertat 2: és la llibertat d'ajudar a les altres persones del teu voltant. És la llibertat de poder copiar i distribuir el programa i el seu codi font. En definitiva, és la llibertat de compartir.
Llibertat 3: és la llibertat de modificar el codi font del programa per adaptar-ho al què et sigui necessari, i de poder compartir aquests modificacions sota la mateixa llicència.
Per poder complir amb que el coneixement sigui acumulatiu i lliure, l'única cosa que es prohibeix és l'apropiació privada del codi font. És lògic: quan et cau a les mans un codi font, molta gent (la humanitat) s'ha esforçat perquè tu ho puguis tenir. No seria gaire cabal que t'ho apropiessis i, a més, això aturaria la roda de coneixement acumulat. De fet, amb el programari lliure pots fer el què vulguis, incloent fer negoci amb ell, per exemple, instal·lant-ho i cobrant per fer-ho, o fent còpies i venent-les, sempre i quan algú les vulgui pagar ja que estan lliures a la xarxa. L'únic que no pots fer és modificar-ho, cobrar-ho a algú, i no transmetre públicament el codi font de la teva modificació. Limitant l'apropiació es garanteixen les llibertats de les altres persones. Com comenta Manuel Castells “apropiar-se del software equival a apropiar-se de l'escriptura en els orígens de la humanitat”. Què faríem si l'alfabet tingués copyright?
Ningú donava un duro per aquesta iniciativa de Richard Stallman el 1984, i ara tenim a les nostres mans la Linkat, entre moltíssimes altres mostres de la gran feina que s'ha fet entre tota la humanitat. El sistema operatiu GNU/Linux (en totes les seves versions i distribucions) és una realitat que s'utilitza professionalment en moltes empreses. El servidor web Apache s'utilitza en més de dos terços dels servidors mundials. Fins i tot els grans (IBM, SGI, HP, etc.) han deixat de mantenir les seves versions de sistemes operatius propietaris per adaptar-se al GNU/Linux i deixar així que la humanitat treballi per a ells (i amb molt de gust). Lògica aplastant.
Aquest article, en definitiva, vol incidir en fer-nos conscients del gran llegat que suposa disposar del GNU/Linux. I aprofitant que el nostre futur immediat passarà pel programa 1x1, crec que és el millor moment per fer el salt per part del professorat. El projecte GNU/Linux és madur i lliure. Madur, perquè ara ja sí és fàcil d'instal·lar i té una interfície gràfica còmoda i útil, sense res a envejar a cap sistema operatiu privatiu. I és lliure perquè ens permet saber què fa i permet acumular coneixement per la humanitat de manera transparent.
Als programes no lliures se'ls anomena privatius, ja que ens priven de les nostres llibertats. No és normal que el programari sigui privatiu. El què passa és que hem aplicat un paradigma de propietat dels objectes físics als objectes intel·lectuals, quan en realitat són coses de diferent natura i que requereixen diferents consideracions. Un objecte físic, o el tinc jo, o el tens tu. És difícil i de vegades impossible compartir-ho, pel que té sentit que hi hagi una propietat privada. En canvi, una idea, un objecte intel·lectual, si me la dones, la tenim tots dos. El saber es multiplica al compartir-ho, i ningú coneix això més vivament que els docents.
Estem assistint a un canvi de paradigma pel que toca al coneixement, i cal que entenguem que això implica moltes més coses que no només un canvi d'un llibre per un ordinador, però em reservo per la darrera part de l'article els comentaris sobre el llibre digital. És molt important el suport que utilitzem, és a dir, el sistema operatiu i els programes (aplicacions) que hi corren a sobre. De fet, ara disposem d'eines lliures d'igual i en alguns casos millor qualitat que les privatives. Però el motiu principal per canviar-nos a GNU/Linux és un altre, i és la responsabilitat de la que som dipositaris els professors com a difusors de coneixement. Tots som conscients del valor que suposa l'exemple dels pares i del professor. No importa el discurs que facis als alumnes sobre normes de conducta, ells faran el què tu facis. Per tant, els primers que hem de donar exemple utilitzant programari lliure som nosaltres si creiem en un futur lliure.
Pels estudiants d'informàtica això és encara més clar: la manera d'aprendre a programar és mirant els programes d'altres, i quina millor manera d'aprendre que si tens a les teves mans programes lliures que s'utilitzen professionalment amb el codi font a la teva disposició? Sé que a la resta de disciplines això no resulta tan evident, però si aconseguim familiaritzar-nos i donar exemple utilitzant la Linkat o la nostra distribució favorita (jo per exemple soc un fan de Ubuntu) l'exemple que donarem serà una llavor que haurà valgut la pena. Si la gent està familiaritzada amb els programes lliures, d'aquí uns anys tindrem un batalló de persones que poden aportar al bé comú de la humanitat sense haver de fer cap esforç.
Canviar-se a GNU/Linux ja no presenta els problemes d'abans. Hi ha programes per tot el què els cal, com visualitzar documents PDF, mirar el correu, xatejar o navegar (el Firefox és exactament igual). El front de batalla, però, crec que ho representa més el conegut OpenOffice com a substitut del Microsoft Office. Les seves funcionalitats són gairebé les mateixes, només cal que ens adaptem a que alguns (pocs) menús estan en llocs diferents. En definitiva, per l'usuari, canviar-se de sistema només significa un temps d'adaptació, potser algunes setmanes, però la recompensa val la pena. I si et tira enrere l'entorn sempre pots començar paulatinament instal·lant el OpenOffice en el teu portàtil amb Windows sense cap problema de coexistència amb els altres programes. Més a poc a poc o més de pressa, ara és el moment del canvi.
Un altre argument, menys important si es vol però força pràctic, és que hi ha menys jocs i “programes-distracció”, el que pot facilitar que els alumnes no es despistin tant a classe. El graciós del cas és que estic segur que els estudiants i estudiantes descobriran en poc temps els substituts lliures del què volen, com xatejar o jugar, però això, de nou, serà un triomf per la llibertat.
També és important el tema del preu de les llicències. Cada ordinador que ens venen a la botiga incrementa el seu preu en uns 60-100 € degut a la llicència de Windows que porta incorporada. És obvi dir que això ens ho podem estalviar molt fàcilment. El que resulta més preocupant és el cost de les llicències pels netbooks dels alumnes que, encara que sigui inferior al preu d'una llicència normal, és un cost addicional pels heralds públics que haurien de concentrar-se en contractar més professorat i millorar les ratios d'alumnes per professor enlloc d'enriquir a ja sabem qui. I no cal dir quin estalvi suposaria si tota l'administració pública funcionés amb programari lliure. Si volem que això succeeixi hem d'educar alumnes que creixin amb naturalitat dins d'aquest sistema lliure, i no acostumar-nos a la retallada de llibertat que significa utilitzar un sistema privatiu.
Fins aquí he parlat de quelcom que ja és una realitat. El programari lliure funciona des de fa temps, està provat i és un producte de la màxima qualitat. A continuació i inspirant-me en el model que ha donat llum al programari lliure, voldria fer unes reflexions sobre el futur del sistema educatiu i que, per tant, no tenim una realitat que li dona suport, sinó que serà quelcom de caire més especulatiu.
De moment, substituirem llibres escrits per digitals, però aquest no és el punt d'arribada sinó el punt de sortida. El llibre digital es preveu com quelcom transitori i convenient a curt plaç per evolucionar cap a altres mètodes pedagògics que encara no hem aclarit, i ja cal que ens hi posem a treballar per veure quins seran. Per suposat, les actuals editorials hauran de canviar molt el seu mètode de producció, i haurien de ser un dels principals agents d'investigació. Però no podem esperar a que ens resolguin la feina; nosaltres, tot el professorat, hem de procurar estar molt atents durant els propers anys per proposar noves maneres d'aprendre i, sobretot: compartir-les.
Sigui en forma d'apunts, de webs, de blocs, de fòrums, de wikis o qualsevol forma de creació de continguts, cal que ens plantegem que el referent sobre això és el de la llibertat de continguts i la de la creació col·laborativa. I em refereixo que, emmirallant-se amb el progrés del programari lliure també podem fer continguts lliures, com ho son els de la Viquipèdia i tot el què s'edita sota la llicència Creative Commons, que és l'equivalent de la llicència lliure GPL però adaptada per continguts documentals i artístics. Ens hem d'acostumar a la idea de que el coneixement és compartit, que és un llegat de la humanitat, i que crear continguts ho fem mercès a l'herència que rebem de tots els nostres ancestres i societats que ens han precedit. Som molts docents que impartim classes, i ara ja no cal tenir un llibre de referència, sinó que caldrà que entre tots generem uns recursos compartits que ningú de forma individual podrà igualar en qualitat si aprenem a treballar de forma col·laborativa, i justament això és el gran avanç que ens serveix la xarxa de xarxes. Val a dir que si quelcom se'ls ha de reconèixer als -en molts aspectes- exitosos americans és la capacitat de treballar en equip, cosa que a Europa és menys habitual. I és que sovint som molt zelosos del material que hem creat, ja que vivim en un paradigma egoista i individualista. A part de que no és gens bonic apropiar-se del que hem rebut de la humanitat, no creixerem com a societat si no compartim, i amb les noves tecnologies no tenim excusa: les eines ja estan servides i cal que les emprem des de ja mateix. Resumint: que els materials lliures que crearem entre tots seran el millor llibre digital que pot tenir un alumne. I també el més barat.
Per l'alumne, el fet d'utilitzar eines interactives com les incloses en el moodle (qüestionaris, glossaris, wikis, etc.) suposa un increment en la seva motivació. Per interactivitat s'entén que la màquina dóna resposta immediata a les accions de l'alumne, permetent que ell mateix vagi aprenent en acció, escrivint, triant i calculant. Això té dos avantatges: per un costat incentiva a l'alumne que pot mantenir un ritme d'activitat major, i adaptat a la seva pròpia velocitat d'aprenentatge. I per altra banda, millora la manera en què l'alumne treballa quan està sol, ja que el sistema informàtic és una mica intel·ligent, i degudament configurat (pedagògicament, s'entén) l'ajuda a aprendre i avança més ràpidament que si estigués tot sol davant d'uns apunts “a pèl”. Un qüestionari de moodle permet fer més exercicis, adaptats a millor ritme i amb resposta immediata per l'alumne que el mètode tradicional on l'alumne s'ha d'adaptar al ritme de la classe, provocant els coneguts problemes: els de major ritme s'avorreixen i empipen la resta, i els més lents queden en evidència.
Les wiki son un dels formats web que pot ser més convenient per educació ja què permet construir coneixement de forma col·laborativa, proposant articles i entrades a mode de diccionari amb enllaços i on tothom pot editar i discutir la conveniència o forma d'una definició. Avui en dia ningú desconeix la Vikipèdia (continguts sota la llicència de Creative Commons), i ja s'utilitza de manera massiva com a referència, amb tots els seus problemes que cal tenir en compte però amb els que cal que l'alumne (i nosaltres!) s'acostumi, a saber, que cal contrastar la qualitat de la informació mitjançant fonts alternatives degudament ponderades. Cosa que, per cert, abans també calia fer, però no teníem accés a tantes fonts, pel que ens quedàvem amb el que trobàvem i el contrastar se'ls deixava als investigadors. Però el fenomen en qüestió és la democratització del saber. La Vikipèdia ha estat el ressorgiment de l'enciclopèdia en versió democràtica, on tots els internautes participen, i per això ha desbancat totalment les enciclopèdies comercials (com la Encarta de Microsoft que s'ha deixat de comercialitzar el 2009) i que han resultat projectes fallits a nivell global. Els alumnes, treballant i intervenint en un entorn wiki, son actors i creadors del coneixement, igual que amb el programari lliure creat de forma aparentment anàrquica però amb un ordre intern autogeneratiu i orgànic. És aquesta la idea principal amb la que hem de treballar: s'ha d'abandonar el model de classe magistral d'“un emissor i molts receptors” per un model més ample en el qual els alumnes també juguen a construir. Com va dir Schiller, “l'home només és sencerament home quan juga”.
Enric Mieza
Manresa, 12 de Febrer de 2010
USTEC·STEs IAC,
%203.50.15%E2%80%AFp.%C2%A0m..png)
