Mostrando entradas con la etiqueta fracàs escolar dels immigrants. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta fracàs escolar dels immigrants. Mostrar todas las entradas

miércoles, 2 de febrero de 2011

Alerta en Europa por el elevado fracaso escolar, concentrado en los extranjeros

Estrategia europea para el año 2020 

FONT: http://edicionimpresa.lavanguardia.es/premium/epaper/20110201/54109010456.html

Los inmigrantes abandonan


JOSEP PLAYÀ MASET BEATRIZ NAVARRO - LA VANGUARDIA, 1 de febrer de 2011, Barcelona / Bruselas

ABANDONO Más de seis millones de jóvenes de 18 a 24 años no acaban sus estudios de secundaria
DIFERENCIAS El 26% de jóvenes extranjeros de la UE fracasa, frente al 13% de los nativos
El fracaso escolar es hoy en día un pasaporte exprés hacia la precariedad, advirtió ayer en Bruselas la comisaria europea de Educación, Androulla Vassiliou. Más de seis millones de jóvenes abandonan cada año los estudios sin concluir la secundaria y ello supone un obstáculo serio para el desarrollo económico y social y para un crecimiento sostenible. Un handicap que se agrava por la concentración de ese fracaso entre los jóvenes de origen inmigrante, con tasas que doblan las de los autóctonos.
Es un sector de la población "en riesgo de acabar en el paro, o vivir en una situación de precariedad o pobreza, o dependiente de las ayudas sociales", dijo Vassilou. Estudios oficiales elaborados en Finlandia y Holanda indican que cada una de estas personas acaba costando al Estado un millón de euros a lo largo de toda su vida. "Es una tendencia inasumible", resumió la comisaria. Los datos proceden de la Encuesta Europea sobre las fuerzas de trabajo y han llevado a la UE a incluir en la llamada Estrategia Europa 2020 el objetivo de reducir la tasa media de abandono escolar, ahora en el 14,4%, a menos del 10% de media. José Manuel Barroso, presidente de la Comisión Europea, declaró ayer que "Europa no se puede permitir olvidar a tantos jóvenes con potencial para contribuir al desarrollo de nuestra sociedad y nuestra economía". Y la comisaria de Educación, Cultura, Multilingüismo y Juventud, Androulla Bassiliou, añadió que "bastaría con reducir un punto porcentual la proporción de los que abandonan prematuramente los estudios en Europa para que el número de jóvenes cualificados aumentase en casi medio millón cada año".

La situación es aún más preocupante entre los jóvenes de origen inmigrante. El 26% de los extranjeros de la UE de 18 a 24 años ha abandonado el sistema escolar sólo con un título de primaria o han cursado parte de la secundaria o de la formación profesional sin obtener el diploma correspondiente. Entre los nativos ese porcentaje se reduce al 13%. En tres países, España, Italia y Grecia, el fracaso entre los jóvenes inmigrantes supera el 40%. Un porcentaje que también se da en Macedonia y Turquía. En general esta proporción entre nacionales y extranjeros se mantiene en la mayoría de países con algunas excepciones como Portugal, Gran Bretaña o Noruega, donde incluso es mayor el fracaso entre los nativos. También sucede lo mismo en Rumanía, aunque en ese país la tasa de fracaso se da sobre todo entre la minoría rom.

La UE no entra en el análisis de esas diferencias aunque apunta a las condiciones socioeconómicas familiares como una de las causas de ese fracaso. Y es evidente que los inmigrantes, especialmente aquellos que han llegado más recientemente, tienen un nivel sociocultural más bajo y viven en condiciones más precarias. Otro elemento que no aparece en el documento pero que otros estudios han demostrado que era de gran relevancia en países como España es el fenómeno de la reagrupación familiar. Los jóvenes que llegan en edades comprendidas entre los 10 y los 15 años sufren un shock por el cambio de costumbres y de métodos educativos (vienen de países con sistemas educativos más flojos o no han estados escolarizados los suficientes cursos), a menudo también de lengua, y muchos no llegan a adaptarse. Cuando alcanzan los 16 años, límite de la escolarización obligatoria, abandonan el sistema educativo. Ni las aulas de acogida ni otras medidas de refuerzo han impedico la guetización de algunos centros y una caída importante en el rendimiento escolar.

El último informe PISA, la macro evaluación de la OCDE que mide el nivel de comprensión lectora, de matemáticas y de ciencias de los alumnos de 15 años, también reveló que los estudiantes de origen inmigrante obtienen peores resultados académicos. De los 65 países analizados en el informe, España es uno de los que presenta una mayor diferencia de resultados entre alumnos inmigrantes y autóctonos. La media de la OCDE en lectura, el área en el que se centraba el último informe PISA, es de 494 puntos. Los inmigrantes sacan 43 puntos menos en esta materia de media. En el caso de España, con una media global en lectura de 481 puntos (puesto 33), la diferencia de puntuación llega a los 56 puntos. Italia (72 puntos), Finlandia (70), Austria (67), Suecia (66) o Francia (61), aún presentan más desigualdades en este sentido. Una desigualdad que en Catalunya es más preocupante. Mientras los alumnos de 15 años nativos alcanzan los 507 puntos en lectura - lo que situaría a Catalunya al nivel de Holanda, que ocupa el puesto número 10 en la clasificación de 65 países-,los chicos inmigrantes residentes en esta comunidad se quedan en 421 puntos. Este dato sitúa a Catalunya como la segunda comunidad autónoma con mayor diferencia de resultados entre inmigrantes y nativos. Los expertos aseguran que el sistema educativo ha fallado a la hora de acoger estos alumnos, se ha visto desbordado con la llegada masiva de estudiantes de fuera en un corto periodo de tiempo de no más de diez años y no ha reaccionado con rapidez al fenómeno.

Aun así, el país de origen no es el factor que genera mayor desigualdad en las puntuaciones de los alumnos. El nivel sociocultural de los padres continúa siendo la clave. En España, los alumnos cuyos padres sólo tienen estudios primarios obtienen 407 puntos de media en lectura, mientras que los chicos con padres universitarios llegan a los 504 puntos; una diferencia de 97 puntos, lo que equivale a un curso entero. Las diferencias se agrandan si se contempla la media de la OCDE, con un salto de 120 puntos entre uno y otro grupo de alumnos. El sexo del alumno es el elemento que menos influye en los resultados académicos, con sólo 29 puntos de distancia en España (39 en la OCDE).

La UE teme el coste social del abandono y reclama más prevención

B. NAVARRO - Bruselas. Corresponsal

Las expectativas de futuro de los jóvenes que no han completado la educación secundaria son poco halagüeñas, advirtió ayer la Comisión Europea. Cada vez va a haber menos empleos para la mano de obra poco cualificada y las inversiones en protección social para amortiguar las consecuencias del abandono prematuro de la educación probablemente se van a reducir como consecuencia de la crisis.

La Comisión Europea está convencida de que las medidas de prevención son "mucho más baratas" que asumir luego el coste social de este problema y ayer lanzó un nuevo plan de acción para atajarlo. No incluye grandes novedades respecto a los planes puestos en marcha en los últimos años: más coordinación, detección temprana, intervención preventiva (por ejemplo, con clases de refuerzo de idiomas para los niños de origen extranjero) y seguimiento para dar una segunda oportunidad a quienes se descuelguen de manera prematura del sistema educativo, a través de programas de formación profesional y educación de adultos. 

Los ministros de Educación de los 27 debatirán el fenómeno y sus posibles soluciones en Bruselas en su reunión de mayo. La situación varía enormemente entre los distintos países de la UE y el objetivo es en parte intercambiar "buenas prácticas", es decir, experiencias que han dado resultados positivos en algunos países.
Pero, como recordó la comisaria, tampoco hace falta mirar lejos en busca de inspiración. Dentro de España, resaltó, hay grandes diferencias: el País Vasco, por ejemplo, tiene una media de abandono de apenas el 14%, la mitad de la tasa estatal. Tan variado mapa, se explica principalmente por causas socioeconómicas, en primer lugar por un dato tan revelador como el producto interior bruto. A mayor pobreza, mayor fracaso escolar. A mayores problemas de vivienda, peores resultados escolares. A mayores tasas de inmigración, mayor abandono escolar...

Vassiliou se pronunció sobre la llamada "generación ni-ni" española, jóvenes que ni estudian ni trabajan. La comisaria se mostró al tanto de sus situación y de sus causas, un boom del sector inmobiliario que animó a muchos a abandonar los estudios ante la promesa de un empleo fácil y bien remunerado, y que ahora ha dejado a miles de trabajadores en el paro. En el futuro, cada vez habrá menos empleos de este tipo, por lo que recomendó tratar de volver a atraer a este sector de la población hacia la FP. "En el futuro se necesitarán más calificaciones para lograr trabajo", subrayó Vassilou, partidaria de ampliar la formación a estudios en el ámbito de las artes o los deportes para reintegrar a estos jóvenes en el mercado laboral.

El país está estancado en un 30% de fracaso escolar, a la cola de Europa

España, como Malta

MAITE GUTIÉRREZ - Barcelona

"Para el 2020 el abandono escolar debe ser inferior al 15%", dijo ayer el ministro Gabilondo
España está estancada en un 30% de fracaso escolar desde hace años. Las evaluaciones internacionales alertan una y otra vez del peligro de que casi un tercio de los estudiantes españoles acabe la educación obligatoria sin el título de ESO. El fenómeno nini, jóvenes que ni estudian ni trabajan, es fruto en parte de esta situación. Sin los estudios básicos y sin una formación postobligatoria se hace más difícil encontrar trabajo, tal como pone de relieve la encuesta de población activa. El fin de la época dorada del ladrillo ha dejado a muchos de estos jóvenes que abandonaron los estudios en la estacada.

Este último estudio de la Unión Europea (UE) coloca a España en el grupo de los campeones del fracaso escolar. Junto a España, el dudoso honor recae sobre Turquía (44,3% de jóvenes que no pasan la educación obligatoria), Malta (36,8%) y Portugal (31,2%). Como el vecino Portugal, el fracaso escolar de España también se sitúa en el 31,2%, lo que supone 7 puntos más que en el informe del año 2000. Durante la pasada década, encontrar un empleo poco cualificado en el país era pan comido. Muchos jóvenes dejaron las aulas para trabajar en la construcción o en el sector de la hostelería. Pero la desbandada hacia el trabajo fácil no explica por sí sola este aumento del fracaso escolar. Cambios en los hábitos de estudio y sociales, menor cultura del esfuerzo, llegada masiva de alumnado inmigrante o más permisividad con los jóvenes son algunos de los factores que apuntan los docentes y otros profesionales del mundo educativo.

El ministro de Educación, ÁngelGabilondo, reconoció ayer en declaraciones a RNE la mala situación por la que pasa España en este sentido. "Para el 2013 esperamos que haya una bajada del 10% y para el 2020, desde luego, en España el abandono y fracaso escolar no debe ser superior al 15%", dijo Gabilondo. El ministro espera que el fin del trabajo fácil motive, como ya está haciendo según varias estadísticas, a que más jóvenes se esfuercen por continuar sus estudios. Para Gabilondo, se trata de un problema al que hay que dar respuesta desde toda la sociedad. Países como Austria, Eslovaquia, Polonia, Eslovenia o Finlandia ya han logrado reducir su fracaso escolar al 10%, el objetivo de la UE.

En Catalunya la situación no es tan alarmante, según datos de la anterior Conselleria d´Educació: el 21,4% de los alumnos no logró el título de ESO el curso 2008-2009. Aparte del título de ESO, el otro gran reto es la educación postobligatoria; pocos estudiantes siguen estos estudios.

AMPLÍE SU INFORMACIÓN SOBRE EDUCACIÓN EN www. lavanguardia. es
imatge
imatge

miércoles, 2 de junio de 2010

Reforma educativa a Nova York . Roser Salavert


Ahir, als Debats d’Educació, la última ponent d’aquest curs, Roser Salavert, directora general de les escoles públiques del districte escolar 3 de Nova York, ens va parlar d’Excel·lència educativa per a tothom: una realitat possible. Reunir en un mateix títol les paraules “excel·lència” i “tothom” ja donava idea d’una ambiciosa aposta i, com va quedar palès, efectivament el conjunt de plans que des de 2002 s’estan portant a terme a les escoles públiques de Nova York són molt exigents i ambiciosos i sobretot –això em va agradar especialment- molt realistes i molt poc retòrics. Com va dir la ponent, més que mitjançant grans debats de vegades s’avança  per la força de l’evidència i en aquests moments a la educació -això ho dic jo- tothom sembla haver abdicat de la possibilitat de treballar sobre evidències. No tot em sedueix, i el que menys, certa obsessió quantificadora de matriu genuïnament USA (resultats = diners) que en el nostre context podria tenir aplicacions arbitràries i poc desitjables. En qualsevol cas, l’interès de la seva exposició m’ha animat a buscar a la xarxa algun text on aquesta especialista expliqui les experiències, i he trobat el següent article la revista Barcelona Educació on Rosa Salavert desenvolupa aquest mateix tema, tot i que d’una forma molt més concisa. Sens dubte, es pot aprendre molt d’aquestes experiències i caldrà estar atent a la publicació a la web dels Debats d’Educació dels continguts de l’ acte. 




Reforma educativa a Nova York


Roser Salavert

Department of Education, NY
Community Schools Superintendent. District 3, New York City


FONT: Barcelona Educació, núm.72 gener/febrer 2010




Les escoles públiques, sota una gran pressió immigratòria,milloren els seus resultats amb l’aposta pel lideratge, l’autonomia i el rendiment


El repte de millorar l’escola pública quan es troba sota una forta pressió immigratòria no és un fet singular de Barcelona o Catalunya.


L’any 2002, a les escoles públiques de Nova York es va iniciar una reforma global a fons que té per objectiu incrementar i mantenir l’èxit escolar. És un objectiu molt ambiciós, donat que la ciutat té més d’un milió d’alumnes, dels quals un 73% són immigrants i més de 150.000 no parlen l’anglès.


Roser Salavert, una catalana, està gestionant aquests canvis com a directora general d’un districte escolar de Manhattan i ens presenta el que s’ha aconseguit en set anys, així com els reptes i els objectius que s’han d’assolir per instituir una reforma sostinguda.



Fins a l’any 2002, la gestió de les escoles de Nova York estava al càrrec d’un consell escolar independent que nomenava el conseller d’Educació. El conseller gestionava els 32 districtes escolars i cadascun dels districtes tenia un director general. A efectes pràctics, els districtes funcionaven com a municipalitats independents.


A causa d’un canvi de lleis, a l’any 2002 les escoles van passar a dependre directament del municipi, i el conseller d’Educació va esdevenir un delegat de l’alcalde. Aleshores, es va emprendre una reforma d’educació a fons amb l’objectiu de millorar el rendiment acadèmic de l’alumnat i aturar l’alt fracàs escolar, principalment en l’alumnat nouvingut i en aquells que tenen l’anglès com a segona llengua, els dos grups que constitueixen la majoria de l’alumnat de les escoles de Nova York.


Aquesta reforma global va començar per dotar els directors dels centres docents de més autoritat i independència, a canvi del seu compromís a millorar l’aprenentatge de l’alumnat i acceptar que la seva avaluació professional estaria lligada a l’èxit escolar. Un grup pilot de directors va experimentar i refinar el model durant dos anys, i l’any 2006 va entrar en vigor a tota la ciutat.


Pel que fa a gestió administrativa, aquesta reforma ha incrementat la centralització i ha reduït de manera significativa l’autonomia dels districtes escolars, respectant el director general, el qual continua assumint totes les responsabilitats exigides per la llei de gestió escolar estatal.


EIXOS DE LA REFORMA


La recerca d’aquests darrers anys ha documentat que els bons resultats d’una reforma educativa a gran escala giren al voltant de l’èxit de l’alumne dins de l’aula. S’entén que qualsevol estudiant té la capacitat i el dret d’aprendre malgrat la seva condició social, cognitiva o cultural. Per tant, cal posar èmfasi en la diferenciació de l’ensenyament i en estratègies d’aprenentatge que ajudin l’alumne a adquirir coneixements exigits per criteris d’avaluació externs. D’acord amb aquest principi, la reforma que s’està portant a terme a Nova York es basa en tres punts: lideratge, autonomia i rendiment.


Els centres docents s’han proveït d’autonomia i recursos lligats a una avaluació del rendiment acadèmic. Tots els centres reben un informe de progrés anual amb una qualificació basada, d’una banda, en els resultats d’una enquesta realitzada als pares i mares, al professorat i a l’alumnat de secundària sobre:

  • el grau de disciplina i 
  • seguretat a l’escola,
  • el nivell de rigor acadèmic
  • i el grau de comunicació entre els docents,els alumnes i els pares i mares.



La qualificació també depèn, d’altra banda,

  • del percentatge d’alumnes que han superat amb èxit les avaluacions estatals de llengua i matemàtiques,
  • del seu progrés anual individual
  • i de la posició relativa de cada centre envers altres centres amb característiques d’alumnat similars.


Aquesta avaluació quantitativa es complementa amb una revisió qualitativa realitzada pel director general o un inspector qualificat.


Durant dos dies es visiten les aules, hi ha reunions amb docents, estudiants i pares i mares, es revisen els currículums i s’analitzen les pràctiques d’avaluació i de capacitació del professorat. Segons aquestes dades i d’acord amb unes pautes, es prepara un informe sobre el nivell de progrés del centre.



PROGRÉS DE L’ALUMNAT


El fort caràcter multicultural i les deficiències acadèmiques de l’alumnat immigrant sovint conspiren contra la solvència d’un sistema escolar.


I Nova York no en va ser l’excepció. El fracàs escolar dels alumnes era tan predominant que a l’any 2003 van decidir tancar 65 centres docents. Dos d’aquests centres estaven sota la meva jurisdicció: eren centres de secundària de cicle inicial amb una mitjana de 1.300 estudiants a cada centre.


El pla va consistir en el tancament gradual i la creació de cinc centres nous amb 550 estudiants per centre, que passaren a ocupar els mateixos edificis. Al setembre del 2004, els alumnes de primer curs de secundària van ser admesos als centres nous i gradualment es van tancar els dos centres deficitaris.


El progrés de l’alumnat que va ser admès a dues d’aquestes noves escoles quan se’n va tancar una va ser evident. El nombre d’alumnes que van superar les competències en llenguatge i matemàtiques als dos centres es va incrementar, tot i que les característiques de l’alumnat que és admès segueix essent el mateix. L’exemple anterior és una mostra concreta de l’impacte d’aquests canvis a fons en un dels molts centres de la ciutat. Una altra mesura és l’augment del percentatge d’alumnes de secundària que acaben els estudis, que ha pujat un 29% des del 2002.


Si es compara amb el rendiment acadèmic dels alumnes de la resta de l’Estat de Nova York, on només hi ha un 23% de població estudiantil immigrant, la diferència que hi havia pel que fa a l’èxit escolar fins a l’any 2002 està disminuint significativament (vegeu el quadre), tot i que a la ciutat de Nova York inclou el 46% dels alumnes de tot l’Estat que van a l’escola pública.


Quan la puntuació final de l’informe de progrés i la revisió qualitativa està per damunt dels mínims establerts, el centre docent rep una recompensa econòmica. Si els resultats estan per sota dels mínims, les conseqüències inclouen un possible canvi de director, la reorganització del centre o el seu tancament definitiu. Tant els informes com els resultats de l’enquesta escolar són documents als quals el públic pot accedir electrònicament.


«El professorat treballa en equips de col·laboració i desenvolupa un sistema d’avaluació intern.»


«S’estableixen grups de treball dins de l’aula i es fan activitats amb diferents nivells de suport i recursos.»



LA INSTRUCCIÓ DIFERENCIADA


Aquest terme, força genèric, fa referència a la manera com el docent prepara i dóna una lliçó de manera que cada alumne dins de l’aula de classe en pugui assolir els objectius. Consisteix a establir grups de treball dins de l’aula i a realitzar activitats amb diferents nivells de suport i recursos. Per exemple, si l’objectiu de la lliçó de matemàtiques és l’ús de fraccions en la resolució de problemes aplicats, el docent pot començar per una presentació general curta amb exemples, seguida per treballs en grups.


Aquests grups formen part de la planificació de la lliçó i es constitueixen segons un criteri que el docent ha determinat anteriorment; pot haver-hi grups heterogenis, on cada alumne aporta habilitats i coneixements diferents, o grups homogenis, on el tipus de problema aplicat està relacionat amb l’habilitat global del grup. També pot passar que hi hagi un grup que treballi directament amb el docent perquè necessita ajuda guiada. Una altra manera de diferenciar pot ser pels recursos: tota la classe ha de resoldre els mateixos problemes, però un grup ho fa amb blocs de matemàtiques, mentre que un altre treballa individualment a l’ordinador.


A fi de planificar la propera lliçó, el docent té un sistema de recollida contínua de dades: pren nota del que fa cada grup, fa servir un sistema de puntuació que la classe entén i segueix, i recull informació del sistema de dades que li ha proporcionat un programa informàtic, del que treballa a l’ordinador, entre d’altres sistemes.


En general, uns minuts abans d’acabar la classe, el docent demana als alumnes que resumeixin en el seu llibre de notes el que han après i les dificultats que han experimentat en el procés. El docent repassa aquestes notes regularment com a part del procés d’avaluació de l’alumne i de planificació.


La instrucció diferenciada va més enllà de proposar activitats d’extensió o d’enriquiment per als alumnes que acaben primer o d’assignar problemes més fàcils a aquells que necessiten més ajuda. Es tracta d’enfortir la relació entre alumnat i professorat a través de metodologies i recursos personalitzats i coherents amb les competències externes. D’aquí l’avantatge de treballar en grups col·laboratius i la necessitat de comunicació entre el professorat tant pel que fa a grau com quant a continguts.




LA MILLORA SOSTINGUDA



El progrés dels centres envers una millora sostinguda no és un procés ascendent lineal. Sabem per l’experiència documentada que després d’una pujada ascendent passa un temps abans no hi ha una altra pujada significativa. Segons Elmore, és durant aquest període que hi ha la veritable millora; és el període de la transformació interna del centre quan el professorat aprèn a treballar en equips de col·laboració i desenvolupa un sistema d’avaluació intern que propicia la millora sostinguda.


Aquest és el repte que té avui la ciutat de Nova York. Amb aquest objectiu s’està començant a fomentar d’una manera sistemàtica el lideratge del docent i la seva autonomia, entenent que la seva avaluació professional estarà basada en l’èxit dels alumnes, tal com l’avaluació professional del director està basada en l’èxit escolar del centre.


Aquest objectiu, que es vol aconseguir en els propers quatre anys, és molt ambiciós tenint en compte la pressió immigratòria, les necessitats individuals de l’alumnat i les oscil·lacions econòmiques i polítiques.



RESNICK, LAUREN: Toward the Thinking Curriculum. Current Cognitive Research.
ASCD, Association for Supervision and Curriculum Development.
Alexandria, VA, 1989.

SCHMOCKER, MICHAEL: Results Now: How We Can Achieve Unprecedented Improvement in Teaching & Learning. ASCD, Association for Supervision and Curriculum Development, Alexandria, VA, 2006.


CITY, ELISABETH; ELMORE, RICHARD; FIARMAN, SARAH i TEITEL, LEE: Instructional
Rounds in Education, Harvard Education Press, Cambridge, MA, 2009.


TOMLINSON, CAROL ANN: The Differentiated School: Making Revolutionary
Changes in Teaching and Learning. ASCD, Association for Supervision and

Curriculum Development, Alexandria, VA, 2008.






miércoles, 5 de mayo de 2010

Influència dels països d'origen i de destinació en el rendiment dels alumnes d'origen immigrat

FONT: http://www.debats.cat/cat/2010/dronkers/index.html

Jaap Dronkers

Catedràtic de recerca internacional comparada sobre rendiment educatiu i desigualtats socials a la Universitat de Maastricht
Síntesi d'idees

«Les característiques educatives dels països d'origen són més importants que les característiques dels països de destinació»
Objecte de la recerca
• Analitzar el rendiment escolar dels alumnes immigrats, comparant el rendiment al país d'origen i al país de destinació.
• Estudiar l'efecte del sistema educatiu del país d'origen i del de destinació en el rendiment escolar dels alumnes immigrats.
• Analitzar l'efecte de les macrocaracterístiques del país d'origen i del país de destinació (política, economia, religió, etc.) en el progrés escolar dels alumnes immigrats.

Dades de què parteix l'estudi 
 
• Dades de l'estudi PISA de 2006, que analitza les competències educatives en un seguit de matèries d'alumnes de quinze anys. La puntuació mitjana és 500.
• Dronkers fa palès que no es pot analitzar el resultat dels alumnes immigrats en molts països (com Espanya, França o Gran Bretanya) perquè a l'estudi Pisa d'aquests països no s'ha preguntat l'origen dels estudiants ni l'origen dels pares i, per tant, no hi ha variables per analitzar.
• Els països analitzats han estat Austràlia, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Lituània, Liechtenstein, Luxemburg, Holanda, Nova Zelanda, Noruega, Portugal, Suècia i Escòcia.
• L'estudi de Dronkers considera immigrat l'alumne nascut en un país que no sigui aquell en què estudia o que té un dels pares nascut en un altre país.
• L'estudi es fa sobre una població de 9.414 immigrats de 46 països d'origen.

Resultats per països d'origen 
 
• Els immigrats amb més mala puntuació són els procedents de Cap Verd, seguits dels d'Albània i el Pakistan.
• Els immigrats amb més bons resultats són els procedents de l'Índia, la Xina i els Estats Units.

Comparació entre els resultats dels nadius i els immigrats 
 
• Els resultats dels nadius són, en gairebé tots els casos, millors que els resultats dels immigrats. L'únic país on es produeix el resultat a la inversa és Austràlia. Àustria, Alemanya i Dinamarca són els països on la diferència és més gran.

Anàlisi dels estudiants turcs al país d'origen i als països de destinació 
 
• Els turcs al seu país obtenen més bons resultats que als països de destinació. Àustria és el país on obtenen més mals resultats i Suècia on obtenen els més bons. Les primeres generacions obtenen més mala puntuació que les segones (amb excepció d'Alemanya).
• Les polítiques d'immigració dels països de destinació no afecten directament els resultats dels alumnes. Per exemple, Alemanya i Bèlgica tenen des de fa temps programes de treballadors convidats i sí que els immigrats obtenen més bons resultats en aquests països que no pas a Àustria, on fa menys temps que s'aplica la política de treballadors convidats. Però a Dinamarca, on no hi ha aquesta política, els resultats són millors que els austríacs.
• La religió dels turcs tampoc no sembla ser definitòria perquè els resultats dels turcs no són diferents dels d'altres immigrats d'altres països amb altres religions. Els immigrats italians o els alemanys obtenen les pitjors puntuacions comparades amb els resultats als països d'origen.
• Dronkers treu una primera conclusió: els resultats són pitjors si els immigrats són «molt visibles», si no s'assemblen als alumnes dels països de destinació (a Finlàndia els immigrats obtenen bona puntuació, però solen provenir de països similars, com Suècia o Noruega).

Anàlisi a partir de les característiques del sistema escolar i dels pares

• Els millors resultats els tenen els immigrats en escoles amb sistema moderadament diferenciat. Els pitjors resultats els tenen a les escoles inclusives.
• El nivell educatiu dels pares sempre afecta. A pitjor nivell educatiu dels pares, pitjors resultats.
• Els fills de pares amb més bon nivell educatiu sí que obtenen els millors resultats a l'escola inclusiva.
• Els immigrats obtenen més mals resultats en sistemes educatius amb una ràtio menor de professors.
• Els resultats també són millors si als països d'origen els sistemes educatius obligatoris són fins a una edat més avançada. Aquestes dades afecten tant la primera generació com la segona (que no ha estudiat al país d'origen).

Anàlisi de qüestions polítiques, econòmiques i religioses dels països d'origen i de destinació
• Els resultats dels immigrats en països on tradicionalment es reben immigrants no són gaire millors que en països sense tradició d'immigrants. Ara bé, sí que hi ha diferència quan el nivell socioeconòmic dels pares és alt. Llavors sí que obtenen més bons resultats en països amb tradició d'immigració.
• Els immigrats que provenen de països amb sistemes polítics inestables no obtenen pas pitjors resultats que els que vénen d'altres països.
• L'estatus econòmic del país d'origen tampoc no és definitori dels resultats.
• Els immigrats cristians obtenen millors resultats que els musulmans però pitjors que els immigrats d'altres religions orientals. Dronkers explica que la percepció de discriminació és diferent segons la religió. Davant d'un mateix nivell de discriminació, els orientals no en queden afectats mentre que musulmans i cristians sí. A més, la religió islàmica estableix uns valors molt forts que no estan en consonància amb les tendències modernes. Dronkers, però, considera que els desavantatges per religió no són eterns (per exemple, al segle XIX els catòlics estaven en desavantatge respecte als protestants i ara aquest desavantatge s'ha corregit).

Possible explicació dels bons resultats de les religions orientals i, sobretot, dels alumnes xinesos 
 
• L'explicació més generalitzada, però no del tot certa, és que els xinesos tenen al país d'origen un tipus d'educació molt autoritari i que per aquesta raó obtenen bons resultats. Però això no prova per què també obtenen bons resultats als països de destinació on l'educació no és tan autoritària.
• Sí que és important el fet que la cultura xinesa dóna molta importància a l'educació, com a element clau per a la mobilitat social. Els xinesos valoren molt el fet d'estudiar.
• També es parla d'avantatges neuropsicològics perquè estudien uns símbols gràfics molt complexos (els infants des de petits n'aprenen uns 3.000) i perquè tenen uns nombres molt més clars que els nostres.
• Els immigrats xinesos que continuen parlant la seva llengua a casa (fins i tot a la segona generació) fan una valoració de l'educació i del temps que dediquen a la lectura molt alta. Fins i tot més alta que al seu país d'origen.
• Els resultats en matemàtiques i lectura de les segones generacions de xinesos fora de l'Àsia que continuen parlant xinès són millors que al seu país d'origen o que els resultats dels immigrats xinesos que no parlen xinès.
CONCLUSIONS FINALS
• Les característiques individuals són més importants que no pas les macrocaracterístiques (tant dels països d'origen com dels de destinació).
• El nivell educatiu dels pares condiciona l'aprenentatge dels fills. A més nivell educatiu dels pares, més bons resultats dels fills.
• Les característiques educatives dels països d'origen són més importants que les característiques educatives dels països de destinació. Afecten fins i tot les segones generacions que no han estat escolaritzades al país d'origen.

REFLEXIÓ FINAL 
 
• Les escoles amb alumnes molt heterogenis dediquen més temps a mantenir l'equilibri i menys a qüestions purament educatives. Dronkers apunta (potser per a un pròxim debat) que les polítiques educatives podrien pensar en escoles especialitzades per tipus d'immigrats. Està demostrat que els immigrats islàmics, per exemple, en escoles islàmiques obtenen més bons resultats. Però és socialment acceptable aquesta separació? generals.
9 de febrer de 2010, 19.30 h
Auditori del MACBA (Barcelona)

martes, 9 de marzo de 2010

El fracàs escolar entre els immigrants duplica la mitjana



http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=693570&idseccio_PK=1021

1. • El nivell sociocultural familiar, l’idioma i la incorporació tardana, possibles causes
2. • Educació aposta per la discriminació positiva i per facilitar el retorn a l’estudi


* L’atur dels estrangers a Catalunya triplica el de París en la revolta del 2005
* Els fills de la immigració demanen igualtat en la societat i el treball

FIDEL MASREAL
BARCELONA

El titular d’Educació, Ernest Maragall, proclama que Catalunya tindrà èxit amb la immigració el dia que el percentatge d’estrangers amb estudis superiors sigui equivalent al seu pes en la població. El conseller té molta feina si vol fer realitat aquest objectiu.
Segons dades del curs 2007-2008, l’índex de fracàs escolar en l’ensenyament secundari entre els joves estrangers va arribar en alguns casos a triplicar el del conjunt dels estudiants. El fracàs escolar mitjà era del 20%, mentre que entre els joves d’origen asiàtic la xifra va arribar a superar el 57%; entre els magribins, era de més del 53%, i gairebé la meitat dels llatinoamericans tampoc completaven l’ensenyament secundari.
¿I quants dels que no fracassen arriben a les universitats? Una altra dada pot servir d’exemple. El curs 2007-2008, a les facultats de Catalunya es van matricular 312 marroquins, sobre un total de 142.000 estudiants. Això sí, set anys abans únicament eren 41.
«La situació no és bona, en rendiment i continuïtat. I la solució tampoc és fàcil», assumeix Francesc Colomé, secretari de Polítiques Educatives de la Conselleria d’Educació. Segons ell, les causes de les males dades són tres: el nivell so-ciocultural de l’entorn d’aquests joves, les dificultats lingüístiques i la seva incorporació habitualment tardana al cicle educatiu.
AULES D’ACOLLIDA / El problema s’agreujarà, segons Colomé, si quan es reactivi l’economia, la formació acadèmica dels joves immigrants no és suficient per obtenir feina. L’única sortida, opina, passa per programes de discriminació positiva, formació d’adults, programes per recuperar joves que han deixat estudis a mitges i aules d’acollida «perquè el primer aterratge dels nous alumnes sigui suau».
Una altra clau de l’èxit, segons l’opinió de Jordi Pàmies, professor del departament de Pedagogia Sistemàtica de la UAB i membre del grup Emigra, és que el discurs inclusiu a l’escola «vagi acompanyat de pràctiques que no fomentin la desigualtat», perquè els pares d’aquests
joves confien en l’escola dels seus fills com a palanca per a la mobilitat social. «Aquests joves són el capital futur de les seves famílies», descriu Pàmies.
FORMACIÓ D’ADULTS / Els experts també consideren fonamental donar eines als pares. «Si a causa del seu nivell de formació no poden ajudar els seus fills a fer els deures, això provoca deslegitimació de l’autoritat dels progenitors, i al final els estudiants acaben per no fer els deures», adverteix el demògraf Andreu Domingo.
Marta Bàrbara, directora de l’entitat Punt de Referència, de suport a joves que han deixat enrere la tutela de la Generalitat de Catalunya, demana potenciar la formació ocupacional. «Les administracions fan molta feina, però no és suficient perquè aquests nois no deixin els estudis per buscar feina».
El principal risc, segons Jordi Pàmies, és que malgrat aquest esforç formatiu, aquests joves acabin trobant només les feines conegudes com les de les tres pes: pitjor pagades, perilloses i penoses.