La intel·ligència executiva

Font: ES - LA VANGUARDIA 2 de juny de 2011   José Antonio Marina

Crec que està emergint un concepte d’intelligència més poderós que els anteriors. Primer va ser la intel·ligència cognitiva: la funció de la intel·ligència és conèixer. Després va venir la intel·ligència emocional, que s’encarregava de comprendre i gestionar les nostres emocions. Ara arriba el moment de la intel·ligència executiva, la missió de la qual és dirigir el comportament aprofitant les dues anteriors. El coneixement i l’emoció poden estar enfrontats, però necessitem que col·laborin. Qui hi farà de mitjancer? La intelligència executiva, encarregada també de prendre decisions i elaborar plans. Ara comprenem millor que la funció principal de la intel·ligència és dirigir bé el comportament. De res no serveix saber moltes coses si després no encertem en fer-les servir. El talent no és mai una possibilitat, és una acció. No té sentit dir “quin gran jugador seria en Tal, si volgués!” perquè voler ser-ho és un ingredient del bon jugador.

Robert Stenberg, un dels investigadors més prestigiosos sobre la intel·ligència, diu una frase que sona escandalosa: “El talent és una decisió”. Seré més caut: el talent es demostra en l’elecció i en la realització de decisions. D’això s’encarrega la intel·ligència executiva, en la qual conflueixen dos grans dinamismes de l’evolució, controlar el comportament propi i dirigir-lo cap a metes projectades imaginàriament. El triomf d’aquesta idea em produeix un entusiasme adolescent, el desig de cridar: jo ho vaig veure primer! El cert és que es tracta d’un exemple més d’un fet misteriós que es repeteix en la història. Sembla haver-hi idees en l’ambient que es descobreixen alhora en llocs diferents. Newton i Leibniz van descobrir cada un pel seu compte el càlcul infinitesimal; Darwin i Wallace, la teoria de l’evolució; Graham Bell i AntonioMeucci, el telèfon; Gay-Lussac va descobrir la llei d’expansió dels gasos al mateix moment que Dalton. Thomas Kuhn, un gran historiador de la ciència, es pregunta per què a mitjans del segle XIX dotze científics van arribar per camins diferents al concepte de conservació de l’energia? Només sé que ningú no pensa tancat en una bombolla, sinó en una xarxa d’idees i sentiments que estimulen o deprimeixen, insinuen uns camins o uns altres.

Tot això ve a tomb de la intel·ligència executiva, perquè és una idea que emergeix alhora en àmbits científics diferents, i en l’obra d’investigadors independents. Els neuròlegs en parlen perquè investiguen els lòbuls frontals, centre de la nostra capacitat de projectar, seleccionar, moure l’acció. La informàtica, perquè des del principi va descobrir que hi havia d’haver un programa executiu de nivell superior que dirigís les operacions de programes inferiors. La psicologia, perquè en estudiar la memòria, la voluntat, l’atenció, va descobrir un sistema supervisor central. La patologia, perquè  moltes malalties, com els trastorns obsessius compulsius, les abúlies, la impulsivitat, la hiperactivitat o els dèficit d’atenció, són trastorns executius. La ciència política, perquè fa falta un poder  executiu que organitzi la pluralitat d’interessos i d’informacions. El management, perquè necessita conèixer com mesurar aquesta intel·ligència per poder seleccionar els directius. Finalment, l’educació. En aquest moment sabem que la seva funció principal és generar talent. I això inclou, inevitablement, educar les funcions executives. Continuareu sentint-ne parlar durant molt de temps. No en tinc cap dubte.