Evolució de les polítiques d’educació prioritària davant del repte de la igualtat

FONT: http://www.debats.cat/cat/index.html


Jean-Ives Rochex ha participat en una recerca comparada en vuit països d'Europa (França, Anglaterra, Bèlgica, Portugal, República Txeca, Romania, Suècia i Grècia), finançada per la Comissió Europea, i que tenia per finalitat estudiar com han evolucionat les polítiques educatives d'atenció preferent.
Segons aquesta recerca, al llarg del temps ha canviat el que s'entén per polítiques educatives, el seu objectiu polític i les seves argumentacions científiques. Però, malgrat aquests canvis, les polítiques d'atenció preferent s'han continuat anomenant de la mateixa manera.

Per a Jean-Ives Rochex hi ha tres edats o models de polítiques educatives, que són els següents.

Primer model: compensació

• Les polítiques d'atenció preferent neixen cap a la dècada del 1970, primer en països que, després de la Segona Guerra Mundial, s'havien preocupat de crear un estat del benestar que millorés les condicions socials de la població. França i Anglaterra són els primers països que les posen en marxa.

• Dins del model d'estat del benestar, es marca com a objectiu que tothom tingui accés a l'educació (primària i primer cicle de secundària). Es busca posar fi a la desigualtat d'accés a l'educació, però es genera una nova desigualtat: la dels resultats. No tothom que accedeix a l'educació aconseguirà bons resultats.

• Buscant eliminar les desigualtats de resultats, s'estableixen les primeres polítiques d'atenció preferent. En aquest primer model, aquestes polítiques tenen caràcter compensatori: s'ha de donar més (en l'àmbit educatiu) als alumnes que tenen menys, que tenen mancances en el procés socialitzador i que obtenen pitjors resultats.

Les polítiques de caràcter compensatori actuen sobre:

• Les diferències socials (o les diferències lingüístiques, segons els país).

• Àmbits territorials on es concentra la població afectada per aquestes diferències. Són polítiques urbanes, sobre determinats barris, que van acompanyades d'actuacions en altres àmbits (urbanístic, per exemple).

• Els centres escolars. Es demana que els centres aportin idees originals concretes que després es puguin estendre a altres centres.

Aquest model d'atenció preferent va generar molt debat entre els especialistes, perquè davant dels qui defensaven l'atenció compensatòria, hi havia qui considerava que aquesta atenció continuava mantenint les desigualtats, i que era més democràtic lluitar contra les desigualtats per a transformar-les, que no pas aplicar polítiques per a compensar els dèficits dels que patien les desigualtats (la idea transformadora davant de la idea correctora).

Segon model: equitat

• Es genera davant de la idea que cal posar fi a l'estat com a prescriptor de normes. La tendència és considerar que el sistema educatiu pot funcionar amb unes normes de quasimercat, seguint les lleis de l'oferta i la demanda. Les famílies han de tenir llibertat per a triar el centre educatiu i el recorregut escolar, i les escoles han d'oferir una oferta diferent per a atreure l'alumnat. Hi haurà competitivitat i la qualitat emergirà d'aquesta competència.

• En aquest model educatiu, el que és important no són les normes establertes a priori, sinó l'avaluació dels resultats (que ha generat informes com ara el PISA). Aquestes avaluacions s'entenen no com a eines de coneixement, sinó com a eines transformadores.

• El model d'atenció prioritària que apareix en aquest model educatiu és el de l'equitat: tothom ha d'aconseguir uns mínims; tots els alumnes han de tenir unes competències bàsiques per a no ser víctimes de desigualtats socials.

• És un model de caràcter epidemiològic. Neix el terme alumnes amb risc d'exclusió social. És com si aquest tipus d'alumnes incubés un virus que en qualsevol moment es pot declarar. S'actua sobre la «malaltia», però no se'n busca l'origen. No preocupen les desigualtats socials, sinó com serà en el futur l'alumne amb risc d'exclusió social.

• El model d'equitat s'ha demostrat ineficient per a posar fi a les desigualtats escolars. A França, per exemple, ha augmentat el nombre d'alumnes excel·lents, però també el volum dels que obtenen pitjors resultats.

Tercer model: atenció individual

• Esborra qualsevol referència al territori per centrar-se en l'individu. No es lluita contra les desigualtats socials o l'exclusió, sinó que es busca maximitzar les possibilitats de l'individu.

• No es pot parlar d'un tipus de polítiques d'atenció preferent, sinó de múltiples accions. Els programes es fragmenten (es fan polítiques segons l'origen de l'alumne, per sexe, per discapacitat, etc.).

• No es pot parlar d'una política de servei públic, sinó de polítiques per a servir un determinat públic en cada cas.

• Apareix el concepte alumne amb necessitats educatives especials. Es posa èmfasi en la detecció i a fer adaptacions curriculars per a cada categoria.

Algunes consideracions sobre els diferents models

• No sempre els alumnes que tenen menys nivell material han de ser els que treuen pitjors resultats. A més, les mancances materials no sempre són tan importants com les mancances emocionals.

• Quan es fa una pedagogia de mínims i se sobreentrenen els alumnes que obtenen pitjors resultats en coneixements de nivell baix per tal que superin un currículum de mínims, al final això passa factura, perquè no han fet una adquisició intel·lectual. Aquests alumnes passaran de curs, però després no aprovaran i augmentarà el sentiment de fracàs.

• Les polítiques per a permetre que siguin les famílies les que triïn els centres educatius, argumentant qüestions democràtiques, han augmentat les desigualtats socials i la segregació. Gràcies a aquestes polítiques, al final són els centres els que trien els alumnes.

Dimecres 26 de gener de 2011
Auditori del MACBA (Barcelona)