Retòrica de l'eficiència?. USTEC: Una altra visió del canvis

FONT: http://www.sindicat.net/premsa/ladirecta/20100205.pdf

Una professió qüestionada

L’expansió del sistema educatiu espanyol, paral·lel a les esperances de reconstrucció democràtica durant la transició, va atreure un col·lectiu de persones compromeses socialment que compartien uns determinats valors (llibertat,igualtat, cooperació i solidaritat) i que, avui, representen una nosa per als nous plans. Això ha fet que s’activi un discurs hostil a la professió docent per promoure el seu descrèdit. Diversos tertulians influents (Salvador Cardús, Patricia Gabancho, Jordi Barbeta, Salvador Sostres,etc.) han responsabilitzat el col·lectiu del fracàs escolar i l’han acusat de corporativista, indolent, passiu i poc implicat en el treball. Alhora, la seva condició de treballador públic és considerada com un privilegi que provoca el seu acomodament.

La destrucció de la imatge pública del professorat ha tingut un doble objectiu: la seva desmoralització –per neutralitzar tota resistència a l’agenda neoliberal– i una devaluació de la seva imatge pública que el vulnerabilitzi com a col·lectiu. D’aquesta manera, aquells que havien assolit una certa capacitat de lideratge comunitari (mestres i professors solien estar a l’avantguarda de les reivindicacions socials i participaven activament de la vida cultural i política) han vist com s’esvaïa la seva influència, en el marc d’una societat amb valors antagònics als que havien motivat la seva vocació.

De fet, bona part dels canvis presents a la nova llei d’educació de Catalunya (LEC) van destinats a eliminar la seva tradicional autonomia a l’aula i a convertir-los en mers transmissors de directrius superiors. L’avaluació constant de la seva tasca, la rendició de comptes fiscalitzadora, l’erosió dels seus drets, un clima de treball cada vegada més exigent i jerarquitzat, la diferenciació salarial i d’estatus i el reforçament d’unes direccions cada vegada més gerencials tracten de doblegar qualsevol resistència respecte les directrius superiors.

La part més visible d’aquestes innovacions ha estat una deserció considerable i preocupant del professorat. I no marxa de l’escola qui vol, sinó qui pot. Precisament, els docents més qualificats i amb major experiència han abandonat l’educació i han optat per altres professions menys exigents psicològicament i més ben valorades. A Anglaterra, per exemple, s’ha generat un dèficit de vocacions docents que fa que les autoritats educatives hagin hagut de recórrer a immigrants –majoritàriament procedents de Sud-àfrica, el Pakistan o l’Índia– per suplir les vacants i que siguin els auxiliars, sense titulació universitària o preparació específica, els que vagin prenent majors responsabilitats en tasques docents. La llei d’educació catalana i el seu desplegament en el Decret d’Autonomia i de Direccions va exactament en la mateixa línia.

De la inoperància al col·laboracionisme

Els discursos pedagògics de l’esquerra –tant el dels socialistes com el dels antics comunistes i el del republicanisme ambigu i tou dominant a ERC– no fan altra cosa que reflectir el seu mateix discurs econòmic i social, caracteritzat per l’acceptació del neoliberalisme radical, molt en la línia de la tercera via del laborisme britànic. Aquest es caracteritza per la renúncia als valors d’igualtat i solidaritat i
per la restricció de la llibertat a la capacitat de les empreses de dictar la seva agenda econòmica i a la legislació sobre aspectes menors. Els partits d’esquerres no sols han assumit uns valors contraris a la seva tradició, sinó que els han desenvolupat amb una intensitat amb què ni les forces polítiques més conservadores haurien admès. Tant la LEC com el pla Bolonya han estat impulsats amb entusiasme per aquests partits, que a més s’omplien la boca d’una retòrica de defensa de l’eficiència i l’eficàcia.