Carta als reis pedagogs

FABRICIO Caivano
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=675514&idseccio_PK=1006

Ha passat l’època de donar al nen tot el que demani; ara se li ha de demanar tot el que pugui donar
 
LEONARD BEARD

S’anuncia un pacte sobre l’educació després de 40 anys de reformes educatives i de decennis de renovacions pedagògiques frustrades per les inèrcies polítiques. Els diagnòstics del sistema no són bons. Hem arribat fins al finis terrae d’un capitalisme salvatge amb la seva insana epidèmia del tenir més per ser més i les bombolles de mediocritat i anèmia moral. I ara ballem el narcòtic vals de la prosperitat il·limitada a només una onada del naufragi total; i l’ordre d’enrere a tota màquina consisteix a «canviar el model productiu». Seria d’agrair que expliquessin què volen dir amb aquesta expressió, en què canviarà la vida quotidiana i qui pagarà els plats trencats. Com l’alcalde de Villar del Río, aquell poble que esperava el miracle de Míster Marshall, ens deuen una explicació i l’explicació que ens deuen ens l’hauran de donar. El temps s’esgota i la paciència és una virtut que s’erosiona amb la fam.

Però aquesta conjuntura de crisi sistèmica és una gran oportunitat per a l’educació. També ha explotat la bombolla formativa i s’ha de canviar el model tradicional d’ensenyament transmissiu. No s’espantin: els canvis són tan de fons que gairebé ni s’han de notar en les formes. Primer avís: l’educació continua sent un dret, però el seu exercici ara va carregat de deures nous. El més urgent, i el més antic, és el d’esforçar-se cadascú a impulsar en el seu àmbit d’acció educadora un canvi d’hàbits i de mentalitat pedagògica. És el final de la llarga era de la concepció bancària (l’expressió és de Paulo Freire) d’una escola que concentra, empaqueta i transmet, gradualment i universalment, continguts, concedeix hipoteques cognitives, expedeix certificacions acadèmiques i, al final, col·loca tot fill en la feina que li correspon per a tota la vida. Aquest conte s’ha acabat malament: temporalitat, precarietat i un malbaratament de valor afegit generacional insostenible. La joventut, manipulada en els seus desitjos per un lent rentat de cervell, digereix malament l’ablació escolar de la seva impetuosa curiositat i el desig de saber; i no sol invertir-los malament: s’atreveix a saber, pensa i passa de la papilla made in Google.

Augusto Monterroso deia que a les biblioteques pobres només hi ha llibres bons. A les bones escoles només hi hauria d’haver bons mestres i múltiples coses divertidament serioses a fer amb els altres. El mestre, el primer i el millor ciutadà, punt ineludible i costós. Caldrà encertar-la a l’hora d’elogiar la saviesa profunda d’allò que es pren per inútil a curt termini; seleccionar continguts sàviament i, sense funcionalismes mercantils miops ni corporativismes minifundistes; tornar a les poques, quatre o cinc com a màxim, competències bàsiques; i barrejar-les joiosament amb les mil i una habilitats digitals i àgores virtuals per a les quals la nostra infància està predisposada gairebé genèticament. I confiar en les bones iniciatives de tanta gent honrada castrada per una burocràcia premoderna. Per començar: formació del professorat, autonomia dels centres, responsabilitat social i avaluació pública de resultats. 

El futur va començar fa 2.010 anys. És hora d’alçar la vista de la sordidesa del dia a dia i de mirar cap endavant amb esforç i sota l’exigència autoritzada dels millors mestres, siguin mestres morts –clàssics que ens parlen amb la seva paraula intemporal– o docents vius, mestres artesans que, com exigeix Richard Sennet, estiguin forjats de professionalitat i compromís. Conciliació laboral i de responsabilitats educatives: famílies sense temps que malcrien els seus fills i exigeixen al docent que els els fabriqui a la mesura de les seves frustracions; final dels absents del voler i dels funcionaris del saber. Ha passat l’època de donar al nen tot el que demani; ara se li ha de demanar tot el que pugui donar. I això és molt més del que suposem, sempre que alimentem els seus talents i predisposicions amb la fertilitat inesgotable de les velles tecnologies del saber: la conversa, el pensament i la compassió. Saber mirar, escoltar, parlar i escriure; saber discriminar, raonar, dissentir i assentir; fer seu el dolor i el plaer dels altres. Afegim-hi una cosa més en aquesta ingènua carta als reis: el ciutadà d’esperit crític. Entre tots l’hem matat i ell solet s’ha mort: consumisme, publicitat, hipoteques de temps i atordiments mediàtics. 

Què moralista i antic sona tot això, ¿oi? I, no obstant, quina poderosa càrrega de futur comporta, precisament perquè mira cap enrere amb reconeixement i cap endavant sense ira. Posar rumb a un sistema educatiu lent i flexible, generós i exigent amb cadascú, capaç de fer de cada escola el centre del món, i del seu temps, la mesura exacta de la maduració íntegra de cada subjecte. Aquesta és la característica substantiva del que és públic: que, sent de tots, cadascú s’ho fa seu, ho sent com a propi i ho defensa pel que té de comú. El que és públic és global a escala reduïda, i viceversa. Els reis pedagogs vénen ben carregats; a veure què fem ara els ciutadans del regne.

* Periodista.